Entrevista a un professional

Des de Sant Julià de Vilatorta i per tothom qui ho vulgui llegir, avui contesta l’entrevista l’Albert Planes. Metge de Família convençut, que ha desenvolupat la     Albert 2017seva professió des de diferents vessants. Exercint la medicina des de l’Atenció Primària, a la consulta i a la comunitat. Com a director de SAP, president de la semFYC i de la Camfic, i present al comité de direcció i redacció de la revista AMF.

  • Per què vas decidir ser metge?

Fa molts anys… I ja no sabria dir-ho massa bé. Puc dir amb claredat per quina raó vull seguir essent metge de família (és una professió meravellosa!), però per quina raó ho vaig decidir de jovenet…, és més difícil. De fet a mi m’agradaven molt les professions de servei públic a la gent (com ensenyament, sanitat…). En algun moment se’m va passar pel cap ser pallasso!. Suposo que em vaig acabar decidint per la sanitat (i la medicina en concret) per la seva vessant científica; la ciència era (i és) atractiva per a mi.

  • Des de quant ets metge?

Oficialment des de l’estiu del 1979, moment en que vaig acabar la llicenciatura de medicina a la unitat docent del bell/vell Hospital de Sant Pau, en la Universitat Autònoma de Barcelona. Però, sincerament, crec que vaig trigar bastants anys a “ser” metge de veritat, a adonar-me què volia dir, que representava, què calia fer… i a aprendre’n una miqueta. La Facultat de Medicina, desgraciadament, encara ara, no ensenya a “ser” metge; com a molt ensenya algunes coses que són útils als metges; en bona part perquè a les facultats no s’hi troben, com a professors, els que jo crec són els “metges” per excel·lència: els metges de capçalera (o metges de família).

  • Des de quant estàs a l’EAP de Santa Eugènia de Berga

Des del novembre del 1987. Vaig estar uns mesos, de molt bon record, a Viladrau, quan encara no s’havia format l’Àrea Bàsica de Salut. I des del 22 de juny del 1988 a Sant Julià de Vilatorta (més d’un quart de segle!)

  • Què t’ha aportat com a persona ser metge?

Moltíssim! He après a ser persona mentre aprenia a “ser” metge. He conegut moltíssima gent i l’he acompanyada molts anys de la seva vida, a alguns fins al final de la seva vida. He après a estimar la vida, a valorar-la a valorar-ne les coses importants, a ser conscient de la finitud de la vida. He après que, més enllà de creences religioses, cada persona és un ésser especial, meravellós, amb una dignitat personal que el fa únic i protagonista de la seva vida: sols ell/a pot decidir sobre el seu present i futur. He aprés a respectar les persones.

A més, he tingut responsabilitats a societats científiques de metges de família, a la direcció del SAP Osona i, encara ara, en una publicació de formació continuada. El contacte amb molts professionals m’ha fet conèixer, i aprendre, altres maneres d’entendre la professió i la vida. I la interacció amb els companys de l’EAP de Sta. Eugènia de Berga, amb les seves impagables sessions autoformatives!: m’han fet créixer professionalment i personal. Un privilegi treballar-hi.

  • Què és el que t’aporta més satisfacció de la teva feina?

El somriure d’una persona. Fins i tot, o encara més, si es produeix al seu llit, quan la vida fineix.

  • Què canviaries de la teva feina?

El respecte dels especialistes per la feina del metge de capçalera. Crec que les persones valoren l’atenció que fem els capçaleres (propera, acollidora, general, tenint en compte a tota la persona…), però sovint els altres metges són poc respectuosos amb la nostra feina. La sanitat que tenim (que és molt bona encara que l’estiguin malmetent) milloraria molt, si es promogués que el metge de capçalera actués com a veritable director d’orquestra de l’atenció sanitària: que tot el que afectés a l’atenció a una persona fos ben coordinat pel metge de família seria molt beneficiós. Seguim massa enlluernats per la tecnologia dels hospitals, que és necessària i útil, però que no és el que aporta més beneficis en salut. La salut, de fet, depèn molt més de qüestions socials (treball, vivenda, alimentació…) que dels serveis sanitaris; i el metge més proper, el metge de capçalera, hauria d’influir molt més en l’atenció a les persones. A vegades no entenen que per a controlar el sucre d’una persona amb diabetis és més important tenir en compte la seva situació personal, les seves emocions, que no pas receptar-li la última insulina (de dubtosa utilitat!); i d’això en sabem més els metges de capçalera (especialistes en persones).

  • Què creus que pensen els teus pacients, de tu?

Doncs no ho sé… No els ho he preguntat. Suposo que hi ha de tot: hi ha persones que m’han manifestat agraïment, altres que s’han enfadat amb mi; a vegades amb raó (un és imperfecte), altres sense… M’agradaria que pensessin, en tot cas, que sempre he intentat fer-ho el millor possible per ajudar-los (però no sempre ho he aconseguit!) i que em perdonessin els meus errors (com a humà, freqüents…).

  • Podries recomanar un llibre i una pel·lícula?

El llibre que recordo més m’ha impactat és “Opiniones de un payaso” (la vaig llegir en castellà ja fa molts anys) d’en Heinrich Böll. Però m’agrada en general tot tipus de novel·la, especialment la negra i la de base històrica. No me’n sabria estar, però de recomanar (si algú no ho ha llegit encara!) dues obres que vaig llegir de jove i he rellegit de gran: “El petit Príncep” (Antoine de Saint-Exupéry) o el “Mecanoscrit del segon origen” (Manuel de Pedrolo). I dels que he llegit més recentment recomanaria “Viatge a Moscú” (Llibert Ferri), “Sapiens, una breu història de la humanitat” (Yuval Noah) i, és clar!, la novel·la del nostre company Albert Juvany: “El silenci del far”.

Del cinema, sempre recordo, amb tensió i emoció, “Missing” (dirigit per Costa-Gavras)

  • On aniries de viatge?

Ai!, a qualsevol lloc! M’encanta viatjar: conèixer, aprendre, veure, passejar, tastar, preparar-ho… És fascinant. He tingut la sort de poder viatjar força, però encara em queden (i em quedaran!) llocs per veure; dels que estan “pendents” dos m’atreuen especialment: Canadà i Nova Zelanda. Lluny, molt lluny… Però segueixo gaudint també de llocs propers, especialment d’un racó del Pirineu català d’on era fill el meu pare, o de visitar els edificis modernistes de Barcelona, per exemple.

  • Quines aficions tens?

Ja he dit que m’encanta viatjar, visitar. També m’agrada caminar per la muntanya, fer camins, refer-los, fins i tot marcar-los (https://ca.wikiloc.com/wikiloc/user.do?id=830860) . M’agrada la natura en general. M’agrada també llegir (però hi dedico massa poca estona) i m’emociona el teatre. M’encanta una bona pel·lícula (però també hi vaig poc al cinema) i puc emocionar-me amb un concert coral (bo i que soc un negat per la música) o veient com creix un castell. I segueixo gaudint de discutir (en el bon sentit de la paraula de contrastar opinions) amb els companys de la feina (sobre sanitat, especialment sobre bioètica o sobre organització sanitària) o amb els amics (sobre política o sobre la vida en general).

M’han agradat sempre molt els infants (de jove era monitor d’un centre d’esplai) i ara gaudeixo especialment de dues nétes.

Encara que he deixat de fer-ho, durant uns anys, de jovenet, jugava als escacs: i no ho feia malament, potser millor que de metge…

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Bloc Santa Eugènia de Berga. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s